Un intercanvi! Crec que mai havíem cridat tant pels passadissos. Tots estàvem tan esverats que era impossible fer-nos callar. Jo patia, és clar, perquè no sabia com explicaria aquest viatge als meus pares. Segur que no els faria res que desaparegués una setmana de casa, al contrari, estarien molt contents. Ara, això que després vingués un nen anglès a casa durant una setmana... fins i tot a mi m’anguniejava. Quina vergonya! En una casa on els bunyols recremats volen pels aires en les discussions de l’hora de sopar, no s’hi pot convidar ningú!
OH, MY GOD!