El text d’El darrer llop el devem a Sébastien Perez. És una senzilla història dedicada a la seva mare i a totes les «mares llobes» que, com ella, són fortes i valentes. En Milo, que té uns grans ulls blaus com dos flocs de neu, era el millor dels aprenents d’arquer del seu poble. Quan un darrer llop torna a aterrir els veïns, en Milo decideix emprendre una recerca que ja van provar de fer el seu pare i el seu germà gran i que els va costar la vida. Embolicat en el seu abric de pell, que no aconsegueix evitar el fred a les galtes i a les orelles, se’n va per camins desconeguts amb la voluntat de no mirar enrere. Aviat descobrirà unes petjades amples i profundes que només podrien ser d’un animal gros i pesat, creus que serà el nostre llop?

La història transcorre entre paisatges hivernals farcits d’imponents arbres i desolats caps gelats esquitxats per petites cases amb un aire ingenu. Aquestes il·lustracions tan potents són obra de la dissenyadora Justine Brax. Ella i Perez es coneixen des de la seva època d’estudiants i els uneix una amistat que ha donat com a fruits tres àlbums il·lustrats publicats en aquesta editorial: Fills de dracs, El cor del pirata i ara aquest. El llibre està ideat com un univers en dos colors: blanc i vermell. El blanc és el fred de la neu, de la por, de la quietud; el vermell tenyeix l’aire d’ira, de sang de llop ferit o il·lumina els prats de roselles. Aquesta dicotomia cromàtica crea un ritme gràfic i també emocional. La dualitat està novament present en el rostre d’en Milo que l’artista l’imagina meitat nen, meitat llop, o el que és el mateix, meitat home, meitat bèstia, malèfic i benèfic alhora.

Recordem que el llop és un animal totèmic, venerat i temut alhora, en moltes cultures des de l’antiguitat. En les mitologies europees, des de la Mediterrània fins al nord d’Escandinàvia, apareix vinculat a la fertilitat i a la protecció de la família —no podem oblidar que una lloba va ser la fundadora de l’antiga Roma— però també a la destrucció. Va passar a ser un enemic directe de l’ésser humà en el moment en què vam deixar de ser caçadors i recol·lectors per convertir-nos en ramaders i agricultors.A més, el llop és símbol d’intel·ligència i astúcia, però també d’amistat i lleialtat. Totes aquestes característiques l’han convertit en una figura recurrent en els contes populars de tots els temps. La majoria de les vegades es tracta d’un llop malvat com en els relats clàssics de la literatura infantil: Els tres porquets, Les set cabretes i el llop o La Caputxeta Vermella, però també, com passa aquí, es transforma en un ésser entranyable que aconsegueix fer forat en el cor dels nostres lectors.

L’aventura continua i al final de la persecució, quan en Milo ja tensava la corda del seu arc, l’espera una sorpresa final a l’interior d’un cau. Vols saber quina és? Amb el cor ja tranquil, aprendrem l’absurditat de la guerra i la importància de viure en pau.