L’escriptora Beatriz Berrocal (Benavente, Zamora, 1962), amb la seva novel·la Río rojo, ha estat la guanyadora de la XXXIII edició del Premi Ala Delta de literatura infantil, convocat per Grupo Edelvives i dotat amb 14.500 €.

El jurat que va decidir atorgar el guardó estava integrat per Isabel Benito (mediadora cultural), Ricardo Gómez (guanyador de l’edició passada), Ana López Andrade (professora), Marina Navarro (bibliotecària) i Ignacio Chao (editor), amb Jorge Gómez com a secretari.

La història de Río rojo està situada en la turbulenta època de l’apartheid a Sud-àfrica, quan la població negra vivia segregada i sota l’opressió del poder blanc. Shaka, un nen de 8 anys, es qüestiona sobre les preteses diferències entre negres i blancs. Un dia, quan descobreix que la sang dels blancs també és vermella, comprèn que tots els éssers humans són iguals.

El jurat ha trobat en aquesta novel·la una aventura que parteix d’una excusa innocent per descriure una de les realitats socials més doloroses del segle XX.

Beatriz Berrocal converteix la il·lusió d’un grup d’infants per arribar als Jocs Olímpics en un artefacte literari de diverses capes. Amb la seva obra defensa el respecte a les tradicions, la lluita pels drets humans i la igualtat entre homes i dones. Segons el jurat: «Estem davant d’una aventura original i plena d’emoció que avança per les complicades aigües del racisme per desembocar en un final esperançador. És fantàstic comprovar com el context amarg de l’apartheid no devora la peripècia infantil proposada per l’autora».

Moltes han estat les virtuts que té Rio rojo per ser premiada, però els membres del jurat n’han destacat l’habilitat amb la qual l’autora «fa referències encertades a la condició social i laboral dels protagonistes, i es capaç de transmetre amb frescor i humor tota la gamma de matisos de l’ambient local i l’encant d’una visió imaginativa infantil».

Beatriz Berrocal, que treballa d’infermera, no és una nouvinguda a l’ofici d’escriure. Ha publicat més de vint llibres, en els quals alterna la prosa i la poesia i, també, la narrativa per a adults i la dirigida al públic infantil i juvenil. El seu primer llibre el va publicar el 2004. «Em sento còmoda escrivint per a qualsevol edat. L’important és que crear em fa feliç. És màgic donar vida, compondre situacions i viatjar amb la imaginació a altres èpoques i llocs», afirma.

 Per a Beatriz Berrocal, el viatge de Río rojo va començar amb una postal. La imatge innocent del somriure d’un nen africà la va traslladar a un altre moment i a una altra època. «La Història, així, amb majúscula, té moments dels quals ens podem sentir orgullosos, però també té etapes vergonyoses, fets condemnables que no podem ocultar. Els infants han de conèixer aquests fets i descobrir el llarg camí que han recorregut algunes persones per ser tractades com a iguals», explica.

«Obtenir el premi Ala Delta suposa una il·lusió enorme que em porta a assolir un somni -diu l’autora-. Quan comprava títols d’aquesta col·lecció per als meus fills em preguntava si el meu nom apareixeria algun dia en una portada com aquelles i si, potser, en algun moment, altres mares comprarien un dels meus llibres per als seus fills».

L’escriptor sevillà José Antonio Francés González, amb la seva novel·la Dos más dos (y otros grandes enigmas de mi adolescència), ha estat el guanyador del XXII Premi Alandar de narrativa juvenil, convocat per Grupo Edelvives i dotat amb 14.500 €.

El jurat que va atorgar el guardó per majoria, estava format per Mari Ángeles Alonso (bibliotecària), Begoña Regueiro (professora), Lara Meana (llibretera), Inés Garland (guanyadora de l’edició passada) i Violante Krahe (editora), amb Juan Nieto Marín com a secretari.

José Antonio Francés González (Sevilla, 1968) és professor de Llengua castellana i literatura en un centre educatiu de la capital andalusa. Al llarg de la seva carrera literària, ha conreat tots els gèneres: novel·la, conte, teatre, poesia, assaig, diccionaris i, fins i tot, guions de cinema i videojocs de rol. Amb la seva primera novel·la, El plan intrascendente, va ser finalista el 1996 del premi Ateneo Joven de Sevilla. El 2007 va rebre el premi Alfonso de Cossío, concedit per l’Ateneo de Sevilla, pel seu llibre Miedo me da, 78 relatos de humor y espanto.

A més de professor, ha estat actor de teatre, redactor, columnista d’opinió i crític literari en diversos mitjans andalusos, i editor de llibres de text durant més d’una dècada.

El jurat va valorar especialment «la veu narrativa, plena de caràcter i personalitat, en la qual s’entrellacen constants jocs de llenguatge, imatges eloqüents i un humor sorneguer i molt oportú per explicar les situacions més nefastes». També va considerar «l’especial rellevància que a la novel·la assoleixen les matemàtiques, amb la introducció a la trama d’un enigma que acabarà fent reflexionar al lector, i les encertades referències al món actual dels adolescents: la falsa felicitat a les xarxes socials, la tirania dels likes, l’acceptació dels canvis o la inutilitat de les etiquetes».

«A la vida, dos més dos no sempre són quatre». Així comença aquesta novel·la, el diari d’una jutgessa, que, en una mena de sentència exemplar, condemna en Diego a escriure perquè expliqui què és el que va provocar l’incident pel qual va ser expulsat de l’institut durant un mes. El detonant de les seves desgràcies és en Roberto, un company nouvingut que, a més d’arrabassar-li el lloc a les primeres files, capta l’atenció de qui considera la seva xicota, la Irene. «Des d’aleshores -explica José Antonio Francés-, els seu fràgil món entra en crisi: les relacions amb els seus pares, el seu equip de futbol, les seves amistats i la noia dels seus somnis. Malgrat ficar-se de peus a la galleda contínuament, cosa que provoca algunes situacions que són realment còmiques i surrealistes, i malgrat els immensos dubtes que té, el noi no es rendeix. Aquesta és la seva arma secreta i poderosa, que ni ell mateix coneix: no es rendeix mai».

En conèixer la notícia del guardó, Francés ha dit que sent «una felicitat immensa, perquè el premi Alandar és un dels grans i perquè tot escriptor lliura una batalla homèrica per aconseguir obrir-se camí en el món editorial. I la majoria, com em passa a mi, no busca fama sinó la possibilitat de publicar les històries que ronden per la teva imaginació i arribar a més lectors».